diumenge, 16 de juliol del 2023

Dissenyant un ecosistema de sobirania agroalimentària:


Veus clar que l’agroindustria està en procés de col·lapse? Pateixes per una fertilitat perduda, que no saps com recuperar? Sense adobs químics, creus que els terrenys (fins ara productius) semblaran addictes al Fentanilo? T’espanta la manca de sobirania alimentària?

 Si amb les anteriors preguntes has acumulat quatre respostes positives, t'interessarà seguir llegint aquest text. Intento en següent escrit, definir alguns dels elements que han de conformar un ecosistema sobirà agroalimentari. Espero sortir-me’n en aquesta tasca.

 1-Banc de llavors:En la base de tota sobirania està tenir les pròpies llavors. La vida s’encapsula en aquestes peces minúscules de mida, però amb una potencialitat gegantina. La seva aparent insignificança contrasta amb el poder que amaguen i que les converteix en una de les claus fonamentals del present i el futur de la humanitat. La seva manca significa la imposibilitat de començar cap projecte. Perquè les llavors són l’origen dels orígens, i en aquest món que se’ns torna hostil, són un patrimoni que tenim el deure de conservar entre totes. Perquè si plantem llavors lliures, serem més lliures. Cada dotzena d’espais productius de planter, haurien de tenir el seu petit banc compartit, com a reservori local de resiliència.

 2-Banc de terres:Tant fonamental com l’anterior, l’accés a la terra és condició "sine qua non". Cal igualment intentar garantir l’aigua de reg per aquests terrenys. Invertir en infraestructures de regadiu és sempre bona idea.

Com que el territori és un recurs no renovable, que ha estat encimentat amb “aquella alegria”, caldrà legislar al respecte. Qui tingui terres sense produir, que se li multipliquin els Impostos. D’aquesta manera es compliria amb allò de que tota propietat privada compleixi un bé social.

Tots els municipis haurien de censar els terrenys amb possibilitats de ser productius. Els que siguin de titularitat pública ja s’hi podrien començar a implementar projectes.

 3-Centres de capacitació:La permacultura és una ciència que cal coneixer quan més millor. Des de cursets d’iniciació als centres cívics, fins a formacions professionals reglades, passant per cursos de capacitació en les regiduries de promoció econòmica, totes les persones haurien d'aprendre a com s’han de produir aliments.

La mirada holística de tot el que envolta a la producció agrària és quelcom que no s’improvisa. Cal haver avançat en la corba de coneixements, per a entendre l’importància de les interrelacions subtils. Sovint els perquès de les coses escapa a l’esguard i sols amb deduccions racionals-instintives aconseguim veure el que s’amaga davant els nostres propis nassos.

 4-Horts comunitaris: N’hi ha d’haver de caràcter lúdic, escolar, pedagògic, social, terapèutic... o tot plegat i barrejat. L’hibridació és enriquidora!

Decàleg d'avantatges que proporciona un hort urbà:

- Generar sobirania alimentària. Aliments de Km 0 i de temporada.

- Estalviar en el cistell de la compra. Reduir la factura del supermercat.

- Fer exercici a l’aire lliure. Activitat terapèutica per al cos i la ment.

- Augmentar la biodiversitat urbana. Hotel insectes, espiral d’aromàtiques.

- Socialitzar amb el veïnat del barri. Fer teixit associatiu i recosir estrips socials.

- Autorealització personal. El teu treball fructifica, augmentant l’autoestima.

- Reconeixer els cicles naturals. Educació ambiental sobre ecosistemes urbans.

- Reciclar la matèria orgànica. Transmuta residus en material prima. Aconseguir adob del compostatge.

- Activitat ludico-familiar. Apte tots els públics. Lliure de pantalles i teclats, no emeten radiacions electromagnètiques.

- Palies el canvi climàtic capturant CO2 i evitant emissions. Augment de les zones verdes, que baixen les temperatures.

 5-Xarxa de botigues socials:Evolució dels bancs d’aliments, que minimitza l’estigmatització dels usuaris. Són espais similars als supermercats, on amb la participació dels serveis municipals i les voluntàries que col·laboren gratuïtament, no es regalen lots d'aliments “tancats”.  Segons el nº de membres, es reparteix moneda d'us local, amb la que comprar el menjar que cada nucli familiar prefereix. 

Es redueix el malbaratament alimentari dels lots tancats, doncs la moneda social estalviada en no comprar el que no et cal, l’estalvien per al mes següent.

 6-Reciclatge de la M.O. Els elements químics que formen part de la matèria orgànica, s’han de compostar de manera eficient. Aconseguim un adob orgànic que fertilitzarà els conreus, bo i millorant-ne l’estructura edàfica. També capturem CO2, que fixem en el substrat dels conreus.

Escalant-ne els processos fins a l’extensió comarcal, surt rendible construir infraestructures de producció de biogas. Barrejant el residu produït pel biogàs amb restes de poda, carbó vegetal i cucs de terra, el resultat és un dels millors adobs que se poden aplicar en qualsevol conreu. Així no caldria cremar gas natural per fer adobs nitrogenats. Tampoc caldria contaminar els aqüífers escampant purins, ni contaminar amb nanoplàstics dels fangs de depuradora la microfauna edàfica.

La cria de bestiar en extensiu genera uns fems de molta qualitat (tant química com biològica), imprescindible per regenerar la vida del subsol. La simbiosi entre les arrels vegetals, les bactèries fixadores de Nitrogen i els micelis fúngics, fonamenten tota la vida sobre la superfície de la terra.

 7-Cooperatives de consum: La ciutadania que no estigui en risc d’exclusió social, i les seves tasques l’impedeixin responsabilitzar-se de produir, pot organitzar-se en forma d’A.M.A.P. ( Associació pel manteniment de l’agricultura pagesa). Si treinta famílies inverteixen 50 euros al mes en un pot comú, se li pot garantir un sou fixe de 1.500 Euros/mes al productor d’aliments. Aquest pagès passa a estar “contractat” pel grup de 30 cistelles, de manera que té un salari segur, independent de si cull molt o poc.

La collita, gran o petita, se reparteix entre les cistelles. Menges ecològic, local, de temporada i a un preu competitiu, perquè el circuit de comercialització no té intermediaris. També pots fer turisme rural treballant amb el productor, a canvi de pensió completa.

8-Segell ecològic municipal: Els ajuntaments haurien d’ajudar a la producció ecològica local amb un segell gratuït. Aquest faria més competitiva la compra-venda dels productes ecològics, quan s’enfrontin als circuits de comercialització habituals. Actualment, si vols demostrar que fas les coses ben fetes, has de pagar al C.C.P.A.E. (Consell català de la producció agrària ecològica) una bona part dels teus futurs beneficis. Mentre, si utilitzes herbicides que perjudiquen el medi ambient, cobres subvenció de la P.A.C. (Política agrària comun). I tal dia farà un any!

Si, per exemple, consells comarcals i diputacions, contractessin tècnics que, a l’hora que assessoren, valoressin la sostenibilitat de cada projecte productiu sense cost per l’agricultor, tindrien més arguments per accelerar l’imprescindible abandonament dels productes químics de síntesi.

Es podria dissenyar una etiqueta similar a les de les eficiències energètiques dels electrodomèstics. Amb ella es podria ponderar, des de la lletra A fins a la lletra G, una escala de respectes diversos al medi ambient i les persones.

 Com fer per a que la cosa rutlli?

Un ecosistema natural funciona quan està en equilibri. L’equilibri consisteix en mantenir la circulació dels fluxos de materials i d’energia. Les cadenes tròfiques recirculen els nutrients, bo i complint amb les lleis de la termodinàmica (mercès a l’energia solar).

En el sistema agropequari actual, la principal energia movilitzadora és el capital. Hi ha qui diu que el capitalisme et ven la corda amb la que sap que el penjaràs, per tal de no perdre un bon negoci. Jo, si més no, em malfio prou com per a no deixar en les seves mans el pa nostre de cada dia.... En les coses del menjar, caldrà mirar més enllà del lucre i la plusvalia!

Les partides pressupostàries de les administracions, no haurien de seguir ignorant la sobirania alimentària de la població. Amb una inversió pública a l’alçada de les circumstàncies, podem començar a dissenyar com podrien ser d’encaixables les peces del trencaclosques. De com els elements interactuin entre si, i de les diferents sinergies que se generin, dependrà el grau d’èxit en el disseny.

 Les situacions, les circumstàncies, la implicació dels diferents actors, entitats i administracions, “l’entorn” mediàtic, etc, modularà les adaptacions sobre la marxa que caldrà implementar en cada cas particular. Quant més peces tingui l’ecosistema i més funcions compleixi cada element del conjunt, més resilient serà el disseny generat.

 I que la Força t'acompanyi, que deia el mestre Ioda.... 



divendres, 7 d’abril del 2023

El Hügelkultur soterrat com a defensa front a la sequera.

El mètode agrícola del hügelkultur (Traduït de l'alemany significa cultura del monticle) consisteix en acumular trocs i branques amb fulles i terra, fins a fer una feixa elevada i plantar-hi al damunt. És una tècnica molt escaient en climes freds i humits, però en el nostre clima mediterrani no va gaire bé. El principal problema és que s'asseca molt més ràpid el substrat, al tenir més superfície i quedar més exposat al vent.  

Però si excavem una rasa i comencem el hugelkultur a uns 50 centímetres de fondària, el resultat és molt diferent. Aconseguim adaptar el millor d'aquest sistema al nostre principal factor limitant: L'aigua per a regar. 

En aquest cas, hibridem diferents tècniques agroecològiques (Des de l'anomenat "bancal biointensivo" fins al de l'horta en lasanya) i aconseguim una fertilitat basada en l'augment de la matèria orgànica i la descompactació del terreny. Aquestes alimenten la vida fúngica, bo i augmentant la capacitat d'intercanvi catiònic del substrat. Les hifes del miceli fan simbiosi amb les arrels del cultiu, multiplicant fins a per 1000 el volum de terra que poden explorar.
També la capacitat de camp per a retenir aigua es veu molt augmentada, doncs la matèria orgànica millora la textura del sol, transformant-lo en una esponja. A l'hora, la mesofauna edàfica necròfaga ens llaurarà la feixa, facilitant l'intercanvi gasós que oxigenarà les arrels dels conreus.
Un altre avantatge aconseguit és foradar la sola de llaurança, que tot d'anys d'utilitzar motocultor havia generat.

El risc de "fam de Nitrogen" el conjurem mitjançant la tècnica de "l'horta en lasanya" i anem intercalant capes de fems de vedella, entre les capes de terra i de matèria orgànica de diferents mides ( troncs, branques, fulles...).
Finalment la primera plantació és una lleguminosa per acabar d'enriquir el conjunt. En el nostre cas, hem plantat faves.
La idea és donar-lis el maneig del mètode de les parades en crestall, amb la seva estupenda rotació de conreus i l'aportació d'adob en superfície, que a l'hora fa d'encoixinat. Com que no arrencarem cap planta, que les tallarem deixant les arrels a dins, sempre hi tindrem matèria orgànica descomposant-se. També els trocs més gruixuts que em enterrat, trigaran molts anys en desfer-se del tot, i mentre, ens alliberen nutrients.
Així també aconseguim transformar les feixes en micro-embornals temporals de carboni, de manera que posem un granet de sorra en amortir l'impacte climàtic.
Que el compostatge és la alquímia de la vida és quelcom que sempre hem defensat des d'aquest blog. La "màgia compostera" ens dona suport en les nostres tasques, darrera d'aconseguir resiliència i sobirania alimentària.

Podeu veure més fotografies clicant damunt l'enllaç:

El mètode original és aquest
I també podeu veure aquest vídeo d'un habitant de les illes canàries, que fa pràcticament el mateix, i l'anomena " Cama de cultivo para el desierto" clicant damunt l'enllaç: 
Nosaltres, al mètode hibridat que acabeu de llegir, l'hem batejat com a Feixa fonda, a l'espera d'alguna altra proposta de nom que ens convenci més. 

Salut i bones verdures.

dimarts, 4 d’abril del 2023

Taula de conreu reciclada.

 

En l'interior dels casc urbans de les nostres ciutats, difícilment s’hi troba terra fèrtil on plantar. Quan no estan contaminats els terrenys, la compactació dels sols fa molt complicat el desenvolupament radicular necessari de les verdures. Si volem aprofitar les seves superfícies solejades per a conrear-hi sobirania alimentària, les taules de conreu són una bona opció.

En el mercat capitalista s’hi poden adquirir taules de diferents materials i preus, però nosaltres preferim el reciclatge. Per això us presento aquest model construït amb antigues caixes de peix (Plàstic d'us alimentari), foradades per a que tinguin drenatge.

La base està feta amb tubs d’acer galvanitzat, tot i que també podria fer-se de fusta. Però aquesta opció utilitzant metall, fa que tot el conjunt suporti molts d’anys d’intempèrie, sense que se podreixi cap dels materials fets servir.

 Teniu una dotzena de fotos en l’enllaç https://www.facebook.com/media/set/?set=a.200194929072086&type=3  per a si us animeu a agafar idees... 

diumenge, 15 de gener del 2023

Inèrcia tèrmica per a protegir conreus.

Que el caos climàtic genera inseguretat alimentària, és una obvietat indiscutible.Que ens acabi deixant sense el plat a taula, és una qüestió de (em temo) molt poc temps: https://telegra.ph/Seguridad-alimentaria-y-cambio-climatico-una-advertencia-critica-para-la-humanidad-09-05.

Ens caldria tamponar les variacions extremes, minimitzant les amplitutds tèrmiques que tant perjudiquen els conreus... Però com?

 Una opció intel·ligent (Que no crema energia fòssil) és fer servir la inèrcia tèrmica. Hi ha un tipus d’hivernacles anomenats xinesos, que tenen una paret que s’escalfa de dia i allibera aquesta escalfor de nits (Una mena de mur trombe). Ja en el 1600 els norteuropeus començaren a aplicar la idea: https://solar.lowtechmagazine.com/es/2016/03/fruit-walls-urban-farming.html?fbclid=IwAR3ocMDPYiw5GRCGYm_qtUkJWoMUd4e6ZrOo-YVD9SIGsHJGJ7HZaDi_qYQ 

 

També hi ha sistemes de tubs de plàstic negres plens d’aigua, que aprofiten les radiacions solars diurnes per escalfar-se.De nit alliberen l'escalfor recolectada com en el mur anterior, però de fàcil montatge i trasllat.

 

Altre opció és el excavar un forat prou gros com per a entrar dins i plantar. A casa nostre la temperatura del sol a partir d’un metre de fondària és de 15ªC durant tot l’any. 

Igual  que en una cova o una bodega, aquests “forats” (que en la coordillera andina s’anomenen walipinis), escalfen quan fa fred i refresquen quan fa calor.

http://unhortalbalco.blogspot.com/2022/01/els-walipinis-hivernacles-enterrats-per.html

Però aquesta opció encara es pot millorar, utilitzant una gran jardinera en forma de radiador, que maximitzi la superfície de contacte entre l’aire i la massa tèrmica.

http://unhortalbalco.blogspot.com/2019/07/moduls-agroecologics-resilients-la.html

Altres idees les estudien en llibres de calefacció passiva com aquest https://www.juntadeandalucia.es/agriculturaypesca/ifapa/servifapa/registro-servifapa/a887832f-63b2-419c-80c2-497b819ad358 

L’avantdarrera opció és la dels pous canadencs, canonades soterrades per on l’aire circula i s’atempera. Serveixen tant per a escalfar com per a refredar, assegurant una funció de tampó. 


L'altre gran manera de refredar és l'evaporació d'aigua, que produeix el conegut "Efecto botijo" que refresca l'aigua de dins d'un canti de fang porós. Però amb humitats relatives altes no dona bons resultats: https://ca.wikipedia.org/wiki/Refrigeraci%C3%B3_per_evaporaci%C3%B3. També se pot tamitzar la radiació solar amb teles d'ombrejat, que minimitzen l'escalfament.

I segurament la millor opció de totes és adaptar-se allà on estiguis fent una hibridació mestisa de lo que millor se t’acudi, com fan en aquest video: Mig-walipini, mig hivernacle xinès, i curull de pous canadencs.... 

https://www.youtube.com/watch?v=qrb5DJq6toU